1. |
En las andadas
04:13
|
|
||
|
En las andadas de ir recuperando lo cierto,
es que en el incierto está en juego saber perder primero.
Para encontrar algo distinto hay que dejarse el cuello,
las manos, el alma, los pies y al ego darle un remedio
para que no invente senderos que acomoden deseos,
para que se vean entre iguales los escudos y miedos.
Buscando el justo reencuentro entre lo viejo y lo nuevo,
sucede que se nos va a ver otra vez el plumero,
quedarse con todo no cabe en la idea tocando tierra.
No existe el derecho sin hacer también los deberes.
Crear es dejarse llevar por los disparos presentes, presente.
Cada sentido que acoge vivir y estar vivo
tiene que ver con semillas que llegaran a ser un río.
La muerte, compañera, nos va a llegar de repente
antes de ver como del río sale el pueblo despierto.
La lucha no tiene que ver con salvarse el pellejo,
la lucha es la vida consciente que nos pertenece.
Suenan campanas de amores que tientan ser mejores,
pisando los muros de agarre que se hicieron gigantes.
Amantes tanteando las partes de amores variables,
dolores que palpan historias de comparaciones...
Y sangra el corazón que entiende pero no comprende,
¿qué pasa que quiero alegrarme y llora mi vientre?
En las andadas de ir desnudando el incierto...
Valientes las que se enfrentaron con la opresora de dentro,
las que se miraron con los ojos frente a frente.
Valientes las que siguen siendo aunque les digan “no eres”,
las que aman al frente de una lucha que es perenne.
En las andadas de ir desnudando lo incierto.
|
||||
2. |
País normal
02:54
|
|
||
|
Deixar gent sense casa i cases sense gent és normal en un país normal.
Que el mercat sigui lliure i el poble esclau és normal en un país normal.
Busques feina? Normal. Això és normal en un país normal.
Que pocs decideixin per tots és normal en un país normal.
Pagar impostos que financen guerres és normal en un país normal.
Que l'aliment que ha de nodrir t'emmalalteixi és normal en un país normal.
Vendre el territori al millor postor és normal en un país normal.
L'egoisme és normal en un país normal.
L'opressió és normal en un país normal.
Dominació, explotació, submissió, competició...
Normal, en un país normal.
En un país normal volem ser anormals.
En un país normal volem ser lliures, diferents,
alegres, dissidents, autogestionaris, folls,
rebutjant Estat, poder, compartint des de l'arrel...
En un país normal anormal és estimar.
En un país normal anormal és transformar,
cooperar, compartir, repartir.
En un país normal volem ser anormals.
|
||||
3. |
Carta a Kobane
05:09
|
|
||
|
Ha arribat una carta marcada
des del front de la ciutat de l'esperança,
tremolen les mans de la mare que l'obre
entre les llums i les ombres d'una espelma que afona.
La carta parla d'una cançó de matinada,
d'un sol que entra a les cases i es cola entre els forats
que han deixat les bales, una cançó de metralla,
la defensa de l'amor i el record d'una mare.
Escriu lletres aterrades
de ferides i paisatges que han superat reclames,
de germans que s'acullen i es parlen
on passa la humanitat per davant de qualsevol frontera o sexe.
Si no torno, mare, aquesta lluita és per la vida.
Busca la casa verda crivellada,
allà hi trobaràs el meu nom escrit en sang
on he estat estimant-te.
Encara sona la cançó llibertària d'un amic
que canta el que aquí ens passa.
Canta cançons de metralla,
cançons de metralla.
Mare, fa dies que el cafè se'ns ha acabat
i hem descobert que la vida és bonica igual.
Mare, sincerament, com el teu cafè
no n'he provat cap més.
Mare, estic –estem– bé.
Acollint humans com naltros que lluiten un món millor
afrontant la mort del llop,
banderes negres a l'horitzó!
I en aquesta guerra imposada, mare,
estic preparada per defensar l'amor,
encara que la batalla no entén d'enyorances,
et trobaré a faltar.
La teva filla, des de l'esquerda d'un món per fer.
La teva filla, des de l'esquerda d'un món valent.
A primera línia de Kobane,
Narin
|
||||
4. |
Quien quisiera
05:09
|
|
||
|
No soy quien quisiera, no soy quien quisiera,
aunque no me arrepiento de andar sincera
por la dudas del tiempo.
Que aprendo y miento si digo que no lo siento,
quisiera ser de otra manera, de otra manera...
Ando más fuera que dentro, ando más fuera que dentro
y aunque adentro, a fuera entiendo quién soy en lo que veo.
Si es reflejo lo siento dentro y así discierno
quién soy en lo que observo, en lo que observo.
Ya quisiera hablar de piedras sin ver las lanzaderas,
hablar de las monedas sin ecuaciones ni estrategias.
Quisiera hablar de armonía sin oír que hay notas que no atinan
y hablar de las ideas sin oír ombligos que se pelean.
Ya quisiera hablar de paz sin saber que detrás se trama la guerra,
quisiera hablar de un balón sin aludir al opio de la población.
¡Ya quisiera yo hablar de un mundo diferente para ser así de otra manera!
No soy quien quisiera, no soy quien quisiera,
aunque no entiendo ser de otra manera,
viendo lo que me rodea.
Ando más fuera que dentro y aunque adentro,
a fuera ardo quien soy en lo que veo en lo que veo.
No soy indiferente, no soy indiferente al que me toca
y miento si me aprendo el cuento donde soy lo primero.
Soy quien soy para cambiar quien soy,
siendo con los demás más que un solo yo...
Ya quisiera hablar del agua sin tener que hablar de más,
ya quisiera hablar de suerte sin aludir a la conformidad.
Ya quisiera hablar de amarse sin amo ni propiedad,
ya quisiera hablar de gente sin aludir al vacío de mente.
Quisiera hablar del perdón sin cárcel ni religión
y hablar de organización sin cúpulas ni protección.
¡Ya quisiera yo hablar de un mundo diferente para ser así de otra manera!
No soy quien quisiera, quien quisiera...
|
||||
5. |
Necessito
04:19
|
|
||
|
Necessito sentir que tu em sents
quan et parlo del que està florint a la pell, sota el vel,
i que em vegis la humana dins de l'obvietat
que ens hem anat fent més inhumans amb el temps.
Necessito que batallis per confrontar les forces que van vencent
i alhora que em reconeguis que des d'on estem també perpetuem.
Necessito que vulguis canviar aquest moment,
si ho faig jo i tu t'escapes, s'escapa l'intent
de veure'ns més humans, menys personals.
Necessito que em diguis què he mamat mentre no hi era,
recordar, sóc part de parts en una història,
que són històries que ens van explicant i callant.
Què s'amaga darrere un silenci tan llarg?
Necessito que no tinguem por a olorar-nos les pors!
Necessito que m'absolguis de la impecabilitat
de ser el que jo vull ser sempre
perquè l'error també és camí per ensopegar,
tocar terra i tornar-se a aixecar.
Necessito que m'expliquis què veus de mi que no estic mirant,
encara que em costi aprendre com ho puc canviar,
si marxo emocionada és per pensar el que m'ha tocat.
Necessito que parlem del que ja no es pot parlar,
que es desmunti l'engranatge i construïm junts la veritat.
Que hi ha el poder amb el cap amagat
i rols i rangs que no són tan llunyans.
Que ens ajuntem i ja ens torna a passar,
que ens ajuntem i ja ens torna a passar!
Necessito que em donis la calma pacient,
que no em surt tan natural com cridar o alçar la veu.
Som diferents o indiferents?
Som diferents o indiferents?
Necessito que em diguis el que no vull escoltar
i deixem dir-te alhora el que no pots ni mencionar.
Necessito que callem quan el silenci ens diu més
o quan és d'hora per mesurar el procés.
Necessito que no tinguem por a olorar-nos les pors!
Necessito saber que només ho puc fer jo,
però que sola no ho puc fer.
|
||||
6. |
Tiempo de preguntar
02:59
|
|
||
|
Deja que te pregunte hoy
y dime cómo estás,
no nos quedemos por encima de lo visible.
Vamos a darle tiempo
al tiempo de preguntar.
Iremos con cuidado,
no vayamos a entrar de golpe en la oscuridad.
No tengas miedo, todas las personas
tienen su luz y su sombra.
Vamos a hacernos reflejo
para que sea justo el encuentro.
Desnudar todo el lamento y los sueños,
el dolor y sus venenos.
Ay, cuéntame todo lo que duele adentro,
lo que se mueve porque no encuentra
dónde quedarse quieto.
Lo que se quiebra porque no sabe
cómo sanarse adentro.
Lo que se esconde porque si es visible
te rompe, te rompe.
Anda, suéltalo, mejor romperlo
a que se pudra por dentro.
No tengas miedo a sentirte
malo ni feo.
Tienes legitimidad para sentir
lo que está sucio por dentro.
La mejor sinceridad
es dejar de contar sólo lo bueno
y empezar a sangrar lo oscuro, lo negro,
lo viejo, lo nuevo, lo incierto...
Lo compartido
entre todos los humanos en el tiempo.
Deja que te pregunte hoy
y dime cómo estás,
no nos quedemos por encima de lo visible.
Vamos a darle tiempo
al tiempo de preguntar.
|
||||
7. |
Un vell home
03:29
|
|
||
|
És la història d'un vell home
que en el seu temps fou pastor
del poble que l'ha vist néixer
entre oliveres i valors.
És la història d'un altre home
que li van matar el bestiar,
li van donar un uniforme,
un nou calendari i un tros de pa.
Qui sap què fou d'aquell pastor,
que ara jau sense bastó?
Què fou de la gent del seu poble
i dels camps que ja no hi són?
Van robar els sabers, la terra,
i els van convertir en jornalers,
i és quan plou que encara plora,
recordant la nit i el fred.
La misèria d'un sembrat
que no alimenta tots igual.
La tragèdia de la fam
quan la terra don menjar.
És la vida d'un altre home
que el van obligar a marxar
d'allà on els arbres li parlen
del seu passat més llunyà.
El van treure de la misèria,
en la mateixa que el van enfonsar,
i li van obrir les portes
d'un passadís molt ben pintat
amb llums i cadires calentes
i un futur assegurat,
i ara jau mirant a terra,
sense bastó ni bestiar.
Obre els ulls i recorda
la dona que més va estimar,
mare dels fills que donà a la vida,
mare i pagesa que morí cantant:
«Potser abans érem pobres,
no ho teníem tot, és clar.
A l'hivern es menja bròquil
i a l'estiu se sega el blat.
La tempesta ens avisa
del cereal que hi haurà.
Ens van prendre el que sabíem
i els que ho saben, savis moriran.
Qui recull el seu sembrat?
Qui recull els seus refranys?
Qui recull el seu sembrat?
Que els nostres fills ja no saben
com fer créixer el seu menjar,
com s'arriba al sacrifici,
com s'afronten les veritats.
Amor meu, que ens han comprat la terra
i no l'hem sabut defensar
i ara la venen per peces
com si fos un tros de pa.
Amor meu, teu, de la vida,
mai és tard per recordar
que la terra no es pot vendre,
la terra no es pot comprar.
Es pot cuidar i abandonar,
tal com la humanitat.»
|
||||
8. |
Recordando
03:44
|
|
||
|
Recordando lo que no he vivido,
lo que no he aprendido,
en este largo camino que empezó
antes que hubiera nacido.
Recordando lo que sí ha existido,
lo que no he vivido,
lo que han escondido,
todo lo extinguido,
todo lo engullido.
Recordando río, árbol, viento,
verso, siembra, canto, campo,
leña, hoguera, infancia, anciana y parto.
Recordando, recuerdo que nos vencieron
comprando el recuerdo, secuestrando la tierra,
violando sus huellas, y ahora...
Ni río, ni árbol, ni pueblo, ni plaza,
ni leña, ni infancia, ni fiesta,
ni otoño, ni primavera.
Recordando que insultaron a nuestros antepasados
vendiendo “en el campo la vida mata”,
cuando quien mata es quien la hace esclava.
Recuerdo que estamos progresando
a vivir conectados a ninguna parte.
Progresando a vivir sin tierra, ni pueblo,
ni plaza, ni fuego.
Recuerdo que damos la mano
a quien nos da migas y sed,
mientras chupamos la sangre
de la tierra que nos vio nacer,
al humano, la planta,
la piedra, el poder...
Recordando que sin río
ni plaza ni pueblo ni tierra ni aire,
no comes, no andas,
no abrigas, no amas,
no respiras, no sangras.
Recordando, recuerdo que nos vencieron
comprando el recuerdo, secuestrando la tierra,
violando sus huellas, y ahora...
Ni río, ni árbol, ni pueblo, ni plaza,
ni leña, ni infancia, ni fiesta,
ni otoño, ni primavera.
Recordando recuerdo
que puedo recordar
y, en el recuerdo, recuerdo actuar.
Qui recull els seus sembrats?
Qui recull els seus refranys?
|
||||
9. |
Ellas y ellos
03:11
|
|
||
|
A todas aquellas humanas que luchan la vida
y que no acatan ser dominadas ni ejercer dominación.
Ellos que ejercieron la matanza y el miedo,
ellas que ejercieron la balanza para mandar su juego.
Algunos jugaron a ser fuertes caballeros,
algunas jugaron con su cuerpo a ser bellas.
Hay los que omitieron ser arma en la codicia,
hay las que omitieron ser parte de la partida.
Cansadas de andar consumiendo silencio,
cansados de andar como sin ningún lamento.
Hartas de ser doncellas, despojadas del deber de hacerse fuertes.
Hartos de ser soldados, despojados del derecho a sentir miedo.
Ellas alejadas de la mesa del Parlamento,
ellos alejados de la mesa del hogar y el fuego.
Cuántas perseguidas por la ley de los prejuicios,
cuántos perseguidos por la ley de sentencias sin jucio.
Proyectadas a ser víctimas del celo,
proyectados a estar en continuo celo.
Hartas de ser doncellas, despojadas del deber de hacerse fuertes.
Hartos de ser soldados, despojados del derecho a sentir miedo.
En un historia donde falta la narración del pueblo,
se roba quien somos para decirnos quién fuimos,
para decir quién seremos.
Ni ellos ni ellas, seres humanos,
los que andan pisando y los que piensan andando.
Ni ellas ni ellos, personas humanas,
las que andan pisando y las que piensan andando.
Dime si piensas andando...
|
||||
10. |
Ja passat el temps
04:36
|
|
||
|
Ja perdut el temps guanyant intents de temps en temps,
han sortit les llunes que en el dia intueixen les nits evidents.
Ja guanyat el temps perdent el temps entre els intents,
han dormit els sols i ja fa temps que hauríem d'estar desperts.
Dia i nit s'angoixa el temps que es perd guanyant els anys.
No es fa tova la vivència d'aprendre sempre a cops de pal.
No oblidarem l'essència primària que ens fa ser animals.
La pedra que ens entrebanca la tenim entre les mans,
la llancem amb la mirada i la perdonem trepitjant endavant.
Som l'equació inexacta que s'equilibra entre catarsi i relativitat.
Només espero, amic meu, que l'estima succeeixi en l'equació de cada instant.
Que els despertars siguin noves llibertats
i el “bona nit” sigui l'acompanyament al pur estat.
Ja passat el temps es veu el temps, passat calmat.
Ara dormo sense culpa i em desperto de veritat.
Dures són les paraules perquè dura és l'experiència d'assumir que ha estat així,
però no són les paraules les que expliquen la subtil de cada intent.
No pretenc més fronteres en aquest món tan esquerdat,
però el temps ens guanya savi per mostrar-nos el camí que hem esgotat.
|
||||
11. |
Següent pas
03:20
|
|
||
|
Dic adéu un altre cop,
un adéu per avui, no per demà.
Un adéu, fins aviat, marxo ara,
que es fa tard, per aprendre el següent pas.
Gràcies per estar en el camí de preguntar,
com es fa això de preguntar?
Me'n vaig amb el dol i l'alegria
d'entendre que no es pot tenir tot,
escollir és un dol preuat i l'alegria el següent pas.
Perdo el que vaig guanyar abans
i guanyo el que perdré després
i així vaig aprenent la dansa
del dubte ballant amb la claredat.
Dic adéu i em fan mal les mans
d'abraçar tant fort l'anhel
de les nostres petjades enamorades.
De viure la utopia en revisió,
el cercle de qüestionar-ho tot.
Marxo ara que us entenc,
les vostres mirades,
cada matinada, les nits de foguera i paraula.
Marxo ara que he aconseguit
veure amb amor les vostres ombres
que també m'han fet ressò.
Dic adéu, per avui, no per demà,
un adéu ben empapat
de tot el que ens hem mullat.
Dic adéu i faré un pastís diferent aquest cop
amb llàgrimes d'alegria i de dol
d'un següent pas que ara es fa brot.
Dic adéu, dic adéu un altre cop,
un adéu per avui, no per demà.
Un adéu, fins aviat.
Marxo ara que es fa tard
per aprendre el següent pas.
Dic adéu, dic adéu un altre cop,
fins sempre, companys.
|
||||
12. |
Vola, company
04:14
|
|
||
|
Tornaràs a l'Alzina i la foguera,
al camí de les preguntes que ens esperen.
Tornaràs en el silenci que es fa calma,
en les mirades profundes i llargues.
Tornaràs cada cop que ens donem les mans
per despullar el patiment d'aquest gran mal.
Quanta violència en aquest món de guerres,
quanta opressió i quant d'ego que hem sembrat.
Tornaràs cada cop que estimem la vida
i lluitem per ser i estar,
ajudant-nos a conviure sense presses,
senzillament i amb amor entre les mans.
Estàs volant entre les canyes,
que són temples de l'existència que ens has regalat.
Company de l'ànima, hem d'aprendre tantes coses,
coses tan bàsiques, l'essència de la humanitat.
Ara ja ets lliure, vola ben alt.
Ara ja ets lliure, vola company.
Gràcies per compartir
amb tanta humil sinceritat,
haguéssim volgut estar a l'alçada
per dir-te adéu i deixar-te marxar.
Però hi ha tantes coses que volíem parlar,
hi ha tantes ganes que et volguessis quedar.
Amic nostre, ens has regalat la vida,
que és també la mort, consellera fins a l'últim dia.
Tornaràs a l'Alzina i la foguera,
en melodies i plantes silvestres.
Tot això que ens has deixat per comprendre
serà també una eina de resistència.
Ara ja ets lliure, vola ben alt.
Ara ja ets lliure, vola company.
Ens trobarem al cosmos,
on tu ens has citat.
Tu ji bera min naçî heval.
Şehid namirin.
|
||||
Sílvia Tomàs Trio Barcelona, Spain
Cançons d'autora - Sílvia Tomàs, Guillem Boada i Mateo Martínez - contacte@silviatomas.net
If you like Sílvia Tomàs Trio, you may also like:
With “In Silver Halides,” Lowpines have created a collection of rich, textured, deeply-felt rock songs abounding in small sonic details.
go to album
Emotions and Math
by Margaret Glaspy
featured on Bandcamp Radio Jun 6, 2017
go to album
Julien Baker - Audiotree Live
by Julien Baker
Baker follows up her recent debut album with an Audiotree Live performance during which her powerhouse voice simply shines.
go to album
Nicaraguan-American psych-rock mixes groovy Southern fried style with a drop of acid and Latin American inflections like cumbia & trova.
go to album
The latest from Julian Temple Band is full of shadowy, trembling art rock, wtih melodies that summon a sense of mystery.
go to album
A Stranger That You Met Before
by A Day Without Love
A love letter to the DIY music scene.
go to album
Small Comforts
by The Chairman Dances
Winsome and winning indie pop songs on the latest from The Chairman Dances, where erudite lyrics are cradled by gorgeous arrangements.
go to album
